Concert Quatre-cents anys de l’expulsió dels Moriscos del Camp del Túria (1609-2009) al Pavelló del Pla de l'Arc de Llíria el 21 de novembre

El dissabte 21 de novembre a les 22h, al Pavelló del Pla de l’Arc de Llíria, tindrà lloc un concert recordatori dels quatre-cents anys de l’expulsió dels moriscos de terres valencianes i en concret del Camp del Túria. L’Institut d’Estudis del Camp del Túria ha organitzat un concert on intervindran més de cent trenta músics provinents la major part de la Banda Simfònica Unió Musical de Llíria, l’Orquestra Àrab de Barcelona, la rondalla de Pep Gimeno “El Botifarra” i el cantautor Miquel Gil amb el seu grup de reconeguts músics, entre els quals destaca David Pastor o Tobal Rentero.

Fa mesos que els músics treballen junts per ficar en comú les partitures que interpretaran. L’adaptació de les cançons per a música de banda ha estat un treball laboriós en el qual han coincidit diversos arranjadors, però que a la fi està donant els seus fruits vist el resultat dels primers assajos fets en conjunt.

El blog "Pueblos deshabitados" parla dels pobles valencians abandonats en una entrevista

El blog Pueblos deshabitados (link ací) ha fet una entrevista sobre els pobles valencians abandonats, on expose el meu punt de vista sobre distintes qüestions. Aprofite, de pas, per a recomanar-vos la visita a este magnífic blog.

Info TV llança el documental "Moriscos, els valencians oblidats" en el 400 aniversari de l'expulsió

Info TV ha llançat el documental "Moriscos, els valencians oblidats", un treball realitzat amb motiu del 400 aniversari de l'expulsió dels moriscos, la qual se celebra enguany. El treball ha sigut realitzat per Sergi Tarín, Vicent Peris i Esther Albert, i el productor executiu ha sigut Juli Esteve.

Este magnífic documental inclou el testimoni dels principals experts sobre el tema, i les imatges de l'herència morisca han estat grabades a les comarques valencianes i a Tunísia, lloc este últim on arrelaren molts dels moriscos que patiren aquella gran neteja ètnica. "Moriscos, els valencians oblidats" està començant a projectar-se a distints municipis. Més informació a www.infotelevisio.com o a l'adreça de correu info@infotelevisio.com.

Els despoblats moriscos de Capaimona i La Queirola a la muntanya d'Alacant (article de José Manuel Almerich) (foto primera: mesquita de Capaimona)

Reproduïsc este interessant article que envia José Manuel Almerich sobre els despoblats moriscos de Capaimona i La Queirola, a la muntanya d'Alacant. Les fotografies també són de José Manuel. Podeu vore més fotos sobre els dos despoblats ací (link), i també més fotos sobre despoblats moriscos en general ací (link). La foto dels dos correspon a una excursió que férem en bici al despoblat de l'Olla, en la Serra Calderona.

"Oculta tras la vegetación encontramos la mezquita. Las jaras y zarzales la habían cubierto casi por completo, pero la estructura del oratorio y los contrafuertes sobresalían, desproporcionados, sobre un recinto estrecho y alargado.

Sus rasgos no presentan dudas ante la evidencia arqueológica, así como tampoco ofrece confusión la documentación histórica que nos ha llevado hasta este lugar. Pueden verse los restos de la quibla, los gruesos muros reforzados con contrafuertes que soportaban la cúpula, la fuente cercana utilizada para las abluciones y sobre todo, la orientación hacia la Meca. La presencia de colmenas y el zumbido persistente y tenaz de las abejas nos hacen retroceder. Es peligroso acercarse, sobre todo, si el día es claro y soleado como hoy. Todo coincide y los elementos del puzzle van encajando. La ubicación de las ruinas, los restos materiales, la cerámica en superficie, los muros construidos en tapial, las casas convertidas en corrales y la cercana masía del siglo XVIII concebida como explotación agropecuaria, identifican este lugar como el despoblado morisco de Capaimona, en uno de los parajes más solitarios de la montaña de Alicante.

Enclavado entre la Vall d’Alcalá y la sierra de Alfaro, no muy lejos del barranc de Malafí, junto al viejo camino que comunicaba Alcalá de la Jovada con la vall de Seta, aparece el despoblado rodeado de encinas de gran porte que recuperan con la fuerza de las raíces el suelo que un día les fue arrebatado. Las terrazas de cultivo abandonadas nos hablan con dureza de una existencia aislada, cerrada sobre sí misma. Así vivían los moriscos y así fueron capaces de subsistir en este espacio marginal, áspero y accidentado, donde los cristianos viejos apenas se atrevían a entrar.

Los escasos recursos que esta tierra ofrecía se aprovechaban al máximo: pan de higo, olleta de blat, leche de cabra, almendras, aceite y algunos bancales de trigo que a duras penas podían cultivar. Trece familias, según el censo de Boronat, habitaban el poblado en 1602, siete años antes de la expulsión. Trece familias que, al igual que en el resto de los despoblados cercanos, Queirola, Atzuvieta, la Roca, Costurera, Beniasmet o los corrales de Salema, sobrevivían practicando sus costumbres y a escondidas también, su religión. Acosados por una cultura impuesta y presionados por la sociedad cristiana, a estos pequeños clanes, tan sólo les quedaba el patrimonio de sus creencias, y sobre todo, su familia. Sin estos lazos bajo los que se mantuvieron unidos hasta el final, jamás hubiesen podido permanecer en este entorno de total y absoluta pobreza. El fracaso de la integración les condujo a la expulsión, aunque económicamente estaban bajo el régimen feudal y eran explotados por los dueños de las tierras que habitaban.

Cuando el 22 de septiembre de 1609 se publicó el real decreto que sentenciaba el exilio, tuvieron tan solo tres días para dirigirse a los puertos de Denia y Alicante desde donde embarcaron hacia Oran. Allí tampoco fueron bien recibidos y muchos murieron durante el trayecto o asaltados a su llegada a África. Una tercera parte de la población valenciana, descendientes en gran parte de los hispanos convertidos a la fuerza con la llegada del Islam, dejaron la tierra que para ellos era su único y exclusivo hogar. No entendieron jamás los motivos de la expulsión y por qué tenían qué de abandonar a la fuerza el lugar que les había visto nacer, a ellos y a sus antepasados.

Cuando descubres a pie y en silencio estos lugares, los identificas de inmediato sin saber muy bien por qué. Algo hay en el ambiente te dice que estas piedras forman parte de tu propia historia, como si una parte de tu vida se hubiese quedado allí. Un intenso escalofrío te recorre por dentro, y por fuera en el ambiente, todavía parece escucharse la voz del muecín llamando a la oración desde lo alto de la mezquita. Hasta los pájaros dejan de cantar ante nuestra presencia y el silencio queda roto igual que quedó rota la algarabía y el trasiego de sus acemileros hace cuatrocientos años. Las montañas de Alicante, recortadas en el cielo, limpias, vigorosas y afiladas, crean un escenario que parece haber surgido del Rif, y hasta el intenso añil del cielo nos recuerda la magnitud del paisaje africano.

Capaimona, o Ca Maimona, de donde parece surgir la toponimia, es uno de esos lugares que a su paso, no te deja indiferente. Esta forma de vida diseminada, relegada, aislada sobre sí misma, era la única manera de subsistir a las presiones señoriales, la precariedad del medio y la pobreza de la tierra. La austeridad marcó una serie de penurias que tuvieron su continuidad en los colonos mallorquines que, cien años después, ocuparon estos valles. Pero ellos, los recién llegados, no fueron capaces de vivir, ni de lejos, en las mismas condiciones que sus predecesores moriscos. Ocuparon los pueblos mejor comunicados y la gran mayoría de las alquerías quedaron definitivamente abandonadas. Sus casas fueron utilizadas como corrales de ganado, como una humillación más, y así han llegado a nuestros días. La vivienda andalusí, lugar de encuentro consabido, arcos de medio punto, estrechas callejuelas enzarzadas con arcos cruzados, casas con techos de caña, madera y tejas, fueron el símbolo de una cultura milenaria, mediterránea, con un aire oriental que todavía se respira en el aire aunque se hundan, igual que la mezquita, entre jaras y zarzales.

Acabamos el día en la Queirola, otro despoblado morisco pero éste mejor conservado y más puro arquitectónicamente, con todos los elementos propios de la cultura islámica rural de origen medieval. En Queirola se conservan los arcos y las ventanas originales, ladrillos de trazados espigados en el suelo del patio y las distintas dependencias del hogar andalusí. Aparece documentado ya en el siglo XIII con motivo de las rentas que paga al monarca Al Azraq y es un claro ejemplo de hábitat musulmán que ha continuado hasta nuestros días. La Queirola siguió habitada por moriscos y después por cristianos hasta su definitivo abandono.

El tío Blanc de Planes y su familia fueron los últimos habitantes de la Queirola. Se marcharon tras acabar la guerra, justo el día que su hija, Roseta del Cel, bajó a pie de la aldea, vestida de novia para casarse en la iglesia de Beniaia, configurando una viva estampa del mejor cine de Berlanga. Roseta del Cel, recogiendo su cola blanca y el pelo envuelto por el viento, dejó atrás con lágrimas en los ojos, parte de su vida y su juventud, pero también un mundo de miserias y carencias que ya nadie quería recordar".

VII Setmana Excursionista de Vila-real, durant novembre de 2009

(Fotos de Sant Bertomeu de Boi; i de la presentació de llibre "Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit", amb el Centre Excursionista de Vila-real)

(Dilluns 9 fins a divendres 13 de novembre)

II Mostra de Fotografia Excursionista
Sala d’Exposicions Fundació Caixa Rural Vila-real – Plaça de la Vila, s/n – Oberta de 19:00 a 21:00 h.
Concurs de fotografia de temàtica excursionista realitzada pels socis del Centre Excursionista. Els visitants podran escollir les millors fotografies.

Dimecres, 11 de novembre
xerrada El Parc Natural de Penyagolosa... tres anys després de la seua declaració
Sala d’actes Fundació Caixa Rural Vila-real – Plaça de la Vila, s/n – 19:30 h.
A càrrec de Josep Carda, director-conservador del Parc Natural de Penyagolosa

Dijous, 12de novembre
xerrada El Tossal Cartografies. Un nou projecte de cartografia excursionista del País Valencià.
Sala d’actes Fundació Caixa Rural Vila-real – Plaça de la Vila, s/n – 19:30 h.
A càrrec de Natxo Segura , Òscar Arnau i Pau Fuster, components de “el Tossal Cartografies”

Divendres, 13 de novembre
Xerrada-documental Expedició al Makalu (8465m), la deessa de les Neus
Sala d’actes Fundació Caixa Rural Vila-real – Plaça de la Vila, s/n – 19:30 h.
A càrrec de Carles Pitarch, muntanyer.

Diumenge, 15 de novembre
Excursió La Serra del Boi: Vistabella – Vistabella
Excursió intercomarcal amb els Centres de Castelló, Alqueries, Benicàssim i Serra Espadà. Anirem de Vistabella a Sant Bertomeu seguint el GR-7, de tornada passarem pel barranc de la Pinella, Pla del Pou, Troncassal de Dalt, Toll de Farsa, Pla d'Avall, Vistabella. Cal estar habituat a caminar per muntanya. Porteu aigua, esmorzar i dinar. Eixida a les 9 del mati des del carrer darrere de l'església de Vistabella o a les 8:00 h. amb vehicles des de Vila-real. Cal inscriure’s abans.

Els despoblats moriscos de la muntanya d'Alacant (fotos de l'Atzuvieta i ressenya dels llibres d'Isaac Donoso i Alba Soler)

Aialt, Benimarsoc, Llombo, Canèsia, Alcúdia o Capaimona. Són els noms d'alguns despoblats moriscos de la muntanya d'Alacant. O simplement el nom de partides rurals. Muts testimonis d'una presència humana extingida en alguns casos no fa massa temps, en altres fa 400 anys. L'expulsió dels moriscos del Regne de València l'any 1609 va suposar l'eixida d'entre 120.000 i 130.000 persones de les nostres terres, sobre una població estimada de 400.000 habitants.

Un drama humà i econòmic. Humà per la intolerància que va suposar la seua expulsió. Econòmic perquè nombrossíssims llogarets valencians i les seues explotacions agrícoles quedaren abandonades. Hui, 400 anys després, commemoren, per dir-ho d'alguna forma, esta trista efemèride. Alguns d'estos despoblats no van tornar a rehabitar-se mai i han arribat fins als nostres dies. Altres foren ocupats posteriorment per mallorquins. Dir que els moriscos eren els habitants de la Península Ibèrica que van ser obligats a convertir-se al cristianisme sota amenaça d'expulsió en el segle XVI, però que continuaren practicament la fe musulmana.

Tinc a les mans un parell de llibres que ens parlen dels despoblats moriscos de les comarques valencianes del sud. Són "Hàbitat morisc a la Muntanya d'Alacant. Etnografia històrica de l'espai morisc", de Isaac Donoso Jiménez, VIII Premi Ibn al-Abbar d'Investigació de l'Ajuntament d'Onda. I també la tesi toctoral "La arquitectura de los despoblados moriscos en los valles de la Marina Alta", presentada per Alba Soler Estrela a la Universitat Politècnica de València en maig de 2009.

L'obra de Donoso fa una caracterització de l'espai físic morisc (terres marginals, arquitectura de muntanya, cultura morisca), ens descriu l'aprofitament del territori en època andalusina (segles X-XIII), després en època mudéjar (s XIV-XVII), i també el campament de La Garga i la batalla de Laguar. A més, fa un repàs exhaustiu dels despoblats de la muntanya d'Alacant a distintes valls: Vall d'Alcalà, Vall de Seta, Vall de Perputxent, Baronia de Planes, Vall de Gallinera, Vall d'Ebo i Vall de Castells. També inclou un apartat topogràfic, i un altre etnogràfic, a més d'una bona bibliografia i un apèndix fotogràfic.

La tesi doctoral d'Alba Soler té un enfocament diferent. Es tracta d'un treball d'arquitectura que analitza les restes que tenim d'estos despoblats, les seues superposicions posteriors i intenta averiguar com ocupaven l'espai els moriscos de l'actual Marina Alta. Es reprodueix l'espai físic: des del paisatgístic fins al domèstic, així com les tècniques constructives. En concret, ho destaca l'autora, el tapial. I un dels resultats és poder imaginar com eren les vivendes dels moriscos i l'aparença dels despoblats.

Per finalitzar, vull citar un passatge del llibre de Donoso, qui reprodueix la crònica de Gaspar Escolano, coetani de l'expulsió: "Murieron muchos en el camino; y en el puesto de la sierra de Pop se hallo gran cantidad de cuerpos muertos: los demas llegaron a tan increyble miseria, que no solo los padres por la hambre davan a sus hijos a los Christianos que conocían, mas aun los vendian a los soldados estrangeros por una quaderna de pan, y por un puñado de higos (...) Por los caminos los llevavan medio arrastrando a la embarcacion, y les quitavan los hijos y las mugeres, y aun la ropa que trahian vestida: y llegavan tan desbalijados, que unos medio desnudos, y otros desnudos del todo se arrojavan al mar y entravan por el agua a las gargantas, por llegar a embarcarse: y se entiende que la mayor parte dellos murieron en el pasaje, y antes de la embarcación".

En este mateix blog s'ha parlat del tema en referir-nos al despoblat morisc de l'Olla (link), o la Batalla de La Muela de Cortes (link).

Presentació de l'exposició del Museu Valencià d'Etnologia "Pobles abandonats, Pobles en la memòria" a La Pobla de Vallbona

El passat dimecres 21 d'octubre La Casa Gran de la Pobla de Vallbona (el Camp de Túria) va acollir la presentació de l'exposició "Pobles abandonats, Pobles en la memòria", produïda pel Museu Valencià d'Etnologia de la Diputació de València. Teniu més informació ACÍ. Dir, per la gent que ha preguntat, que la mostra és gratuïta per als ajuntaments i entitats sense ànim de lucre de la província de València, només cal inscriure's en la llista d'espera.

Algunes de les aparicions en premsa que hi ha hagut sobre el tema són les següents:

(Europa Press), (Diario Crítico CV), (Eco Diario), (Qué Valencia), (La Información. com). Fotos d'este article fetes per Juan Antonio Alcántara. Moltes gràcies.

Alternatives per a rejuvenir el món rural: un geriàtric i una escola a Romangordo (article publicat pel diari "El País")

Reproduïsc el titolar i un menut resum d'este interesssant article publicat pel diari "El País":
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/rejuvenecer/mundo/rural/cuidando/ancianos/elpepisoc/20091023elpepisoc_1/Tes
L'article conta l'experiència de Romangordo, a Càceres, un poble de poc més de 200 habitants on la creació d'un geriàtric ha provocat l'arribada al poble de nombrosos professionals per a treballar en ell. I amb estos, també ha arribat els xiquets, el que ha provocat la reapertura de l'escola del poble, després de 20 anys.

El blog "Els pobles valencians abandonats" ha complit el seu primer any el 8 d'octubre amb 32.028 entrades

El passat 8 d'octubre este blog, "Els pobles valencians abandonats", va complir el seu primer any, amb més de 200 entrades publicades, i un total de 32.028 visites. El blog va nàixer amb l'objectiu de mostrar els nuclis de població valencians deshabitats, sempre amb una actitud de respecte i dignitat per als propietaris i ex habitants. Crec que s'ha aconseguit, i jo he posat el meu esforç en què així siga.

Els plantejaments del blog en el moment de la seua creació segueixen ben vigents: mostrar el nostre patrimoni natural i cultural. Per això, a més de pobles abandonats valencians i d'altres parts de l'Estat Espanyol, al blog hi ha excursions a llocs molt variats, com cims, llocs on banyar-se en estiu, o es parla d'altres blogs, associacions culturals o persones que fan tasques de difusió magnífiques amb el seu blog. Seria impossible numerar-los a tots. Jo en principi ací he parlat d'uns quants, els que m'han paregut més significatius.

En este temps també s'ha publicat els resums de les projeccions de fotografies de pobles abandonats que he fet, així com de les inauguracions de l'exposició que he anat fent durant este temps. Més de 40 actes des de l'aparició del llibre, allà a principis de 2007.

La meua situació personal ha canviat. Àngels i jo ara som pares de Bernat, un xiquet amb poc més d'un any. Ara no podem fer tantes excursions, ni tan llargues com les que féiem fa uns anys, però hem continuat anant a pobles abandonats, com s'ha vist en alguna fotografia. I Bernat ha estat en alguns. I també he fet excursions amb moltes altres persones, a les quals agraïsc la seua companyia i la comprensió davant el temps "perdut" per mi fent les fotografies que podeu vore ací. La primera, Àngels.

Simplement, donar-vos les gràcies i a continuar endavant. Fins a l'any vinent! Vos deixe amb una foto on Bernat i jo estem al despoblat d'Acín de Garcipollera, en Osca; i una altra d'un dels llocs que més em va agradar, La Fonseca, en el poble valencià de Venta del Moro.

A mode d'anècdota, de les 32.028 visites, 15.098 són visitants únics, i d'ells 11.301 són primers visitants i 3.797 són persones que han tornat a entrar en algun moment. El dia amb més afluència al blog fins ara va ser el passat 1 de febrer, amb 302 entrades.

Més fotos de les desaparegudes runes de Loriguilla Vell (detall de Pedro Gaspar Asensi i Creative Commons)

Pedro Gaspar Asensi envia per als lectors del blog noves fotografies sobre les desaparegudes runes de Loriguilla vell. Recorde que l'església encara existeix, però ha canviat prou d'aspecte. També continua existint l'escola annexa. La resta ja no. Moltes gràcies!

La fotografia, com les altres de Pedro estan sommeses a la llicència Creative Commons (link ací). D'altra banda, si voleu conéixer més fotografies d'esta persona interessada en documentar aquells llocs que d'alguna forma estan abocats a desaparéixer, o amenaçats, podeu fer-ho en: http://www.panoramio.com/user/39725. Les fotos, com voreu, són magnífiques. L'objectiu de l'autor és donar a conéixer estos llocs, per a una major consciència de conservació.

Fotografies de les runes de Loriguilla que ja no existeixen (la primera i segona foto són de 2004 i 2009)

Ací publique algunes de les fotografies que vaig fer en dos visites a Loriguilla. Una correspon a l'any 2006, i l'altra al 2007, si exceptuem la primera i la segona fotos, dels anys 2004 i 2009, respectivament. Actualment només podem vore l'antiga església, l'escola annexa i el cementeri. I alguna runa que s'ha quedat submergida dins l'embassament. El poble tenia, diguem, dos grans nuclis. Un al voltant de l'església, i l'altra en la ladera que dóna a l'actual embassament de Loriguilla, part sud, aproximadament. Dels dos espais podeu veure les fotografies. La majoria corresponen al viatge de l'any 2007, on ja intuïa que el poble vell de Loriguilla seria enderrocat. En els pròxims dies publicaré també algunes fotografies que m'han cedit del lloc. Gràcies.

Les runes de Loriguilla vell ja no existeixen

La sensació va ser molt impactant. Allà on hi va haver tanta vida, el record d'un poble, ara només quedava pols i silenci. La ladera cau sobre l'embassament suaument. Sobre ella estava una part important del vell Loriguilla, amb les runes de les seues cases, les parets resistint el pas del temps. La permanença era una quimera. Com a autor del llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" coneixia d'un projecte per a construir un embarcader a la zona. Però no em podia figurar que l'impacte i la destrucció seria tan grans.

Em queda el record de Loriguilla, i unes poques fotografies, com la que teniu dalt. Vos enllace al link sobre Loriguilla i vos comente que en els pròxims dies publicaré un reportatge fotogràfic sobre tot allò que ha desaparegut per a sempre. Menys mal que vaig fer un bon gruix de fotografies! http://www.elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com/2008/11/loriguilla-un-poble-abandonat-en-la.html

El llibre "La pedra en sec a Benafigos" de Miguel Ángel Martí ens mostra les construccions, moltes d'elles abandonades, de l'Alcalatén

(Fotos, de dalt a baix: portada del llibre, caseta de pedra en sec a una rodona arribant al poble, vista de masos en ruines, prop del nucli de Benafigos, vista de Benafigos).

El llibre "La pedra en sec a Benafigos" és un llibre que pot ser guia per a conéixer les principals característiques i funcions de les construccions de pedra en sec. Benafigos, municipi de la comarca castellonenca de l'Alcalatén, és un exemple magnífic de les aplicacions de la pedra en sec en la vida tradicional. No cal recordar que estem en un municipi amb nombroses masies deshabitades fruit de l'emigració i on molts d'estes elements de pedra en sec estan en desús o en perill de desaparició física.

L'obra, publicada pel Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló, dedica un especial apartat als tipus de casetes de pedra en sec, i dins d'elles als models, els portals, les cobertes, la seua situació... així com també a altres elements com marges i bancals. També hi ha un apèndix de lèxic, un apèndix gràfic o quatre rutes de la pedra en sec pel terme de Benafigos.

El llibre, al capdavall, reivindica com a patrimoni cultural un món que no només existeix a Benafigos, sinó a una àrea molt més extensa en el límit entre les províncies de Terol i de Castelló. I que en la majoria de casos està en franc perill de desaparició per la pèrdua de funcionalitat i l'abandonament de l'agricultura.

Els pobles abandonats del Pirineu i les noves situacions a Búbal i Jánovas

(Fotos: dalt, Jánovas, baix, Búbal). Llig últimament prou informació sobre la situació en què es troben dos pobles abandonats del Pirineu aragonés. Per una banda Búbal, que tradicionalment ha sigut emprat com un poble amb activitats educatives. I d'altra Jánovas, que es va expropiar per a fer un embassament, però que ara ha sigut revertit als antics propietaris. Vos recomane consultar alguns enllaços per conéixer millor les problemàtiques:

(Jánovas): http://www.pirineodigital.com/2009/noticias/9-septiembre/22/janovas.htm (Pirineo Digital)

(Búbal):http://www.adn.es/local/zaragoza/20090921/NWS-1054-CHA-Bubal-trabajadores-alojamiento-educativo.html (Diari ADN)

La província d'Ourense té 34 pobles sense cap habitant (article publicat a "La voz de Galicia")

Reproduïsc el principi d'este article, que podeu llegir a este enllaç: http://www.lavozdegalicia.es/ourense/2009/10/03/0003_8011753.htm

"La provincia ourensana acumula 34 pueblos sin ningún habitante

Los primeros núcleos se quedaron sin población en 1970 y desde entonces la sangría de abandonos no ha parado
La provincia de Ourense acumula 34 pueblos sin un solo habitante. Así al menos queda reflejado en la última Encuesta de Infraestructuras y Equipamientos Locales que realiza periódicamente la Diputación y que acaba de ser aprobada por el Ministerio de Política Territorial. En este estudio se analiza el número de pueblos abandonados, el año en que se quedaron vacíos, las causas, su titularidad, la posibilidad o no de rehabilitación, el estado de los accesos y la disponibilidad de servicios".

"La población de España. De los desequilibrios a la sostenibilidad social" (treball publicat per La Caixa)

(Foto: camí d'accés a un despoblat de la província de Palencia; nucli rehabitat de Zamora, Santa Cruz de Cuérragos). L'obra social La Caixa ha publicat un interessant estudi titolat "La población de España. De los desequilibrios a la sostenibilidad social". El treball (que es pot consultar directament petjant ACÍ), ha sigut coordinat pel professor de la UNED Luis Camarero, i en ell intervenen cinc estudiosos més.

Es posa de manifest distintes situacions del món rural de l'Estat Espanyol, com els desequilibris demogràfics, la masculinització, l'envelliment, la dependència de les poblacions rurals, les xarxes familiars o la desigualtat de gènere. També es parla d'aspectes com ara els neo rurals. La mobilitat, finalment, determina una gran qualitat de les condicions de vida, mobilitat de la qual normalment estan privats els foranis i les dones.

El treball aborda amb exemples totes estes problemàtiques, i les explica amb gràfics, taules, mapes, quadres i altres suports. Pense que este és un treball magnífic, que pot explicar perquè molts nuclis de població no només valencians estan deshabitats.

Bibioj (Villahermosa del Río), poble rehabitat on la majoria de cases estan totalment en runes

Bibioj és un lloc que molts excursionistes coneixen. Situat a la localitat de Villahermosa del Río, a la comarca de l'Alt Millars, és un nucli de població que actualment té cinc habitants empadronats, segons el Nomenclàtor de l'any 2008. La veritat és que la realitat, quan accedeixens a l'aldea, és la d'un poble totalment assolat per l'abandonament dels anys 60. En l'exposició "Pobles abandonats, pobles en la memòria", del Museu Valencià d'Etnologia, hi ha fotografies que ens demostren que a Bibioj, l'any 1956 vivien una desena de persones, i el paisatge, a més, era prou diferent a hui, doncs pràcticament estava desforestat per la pressió humana.

Bibioj ha patit la mateixa situació que moltes aldees i masies situades a la cara sud del Penyagolosa, masos pobres que van créixer com els bolets, durant el segle XIX i fins a principis del XX. Ara, alguns d'ells estan sent rehabilitats, però la majoria continuen afonant-se entre el temps i el silenci, si no és que ja han caigut definitivament. A este mateix blog, les entrades referides a Llucena, el Rotgle, la Talàia o el mas d'Olària ens acosten a esta realitat. També vull agrair els correus electrònics rebuts per lectors del blog, com Rosa Sala, que tenen la seua família a Villahermosa i han aportat interessants apunts al coneixement del municipi i els seus masos.

Camins de muntanya i sendes que han desaparegut per la manca de manteniment (senda Arteas de Arriba-La Juliana)

Hi ha distints camins de muntanya i sendes que durant les últimes dècades s'han anat perdent. És una situació que hem viscut tots els excursionistes o senderistes quan hem accedit per una senda que hem vist a un mapa de l'exèrcit, i que després resulta haver sigut engolida per la vegetació. La falta d'ús d'estos camins, unit a l'augment de la massa forestal i de vegetació, ha provocat esta situació. És cert que des dels centres excursionistes s'ha fet un gran esforç per mantindre els camins de muntanya i sendes, però no és menys cert que encara hi ha llocs per on no es pot transitar. En la fotografia veiem la imatge d'una senda que baixa del cim de La Juliana (l'Alt Palància) fins a Arteas de Arriba i per on a dures penes es podia passar.

Ascensió al Puntal del Agrillar (1.616 metres), el cim més alt de la comarca del Alto Palancia i la Serra del Toro

L'ascensió al Puntal del Agrillar, altura màxima de la comarca de l'Alt Palància i també, per tant, de la Sierra del Toro, es pot fer des de molt distints punts. Àlex i jo vam seguir les instruccions del llibre "Cumbres y parajes del Alto Palancia", de Luis Gispert Macián, i vam eixir des de la base militar de La Salada. L'itinerari discorre pràcticament sempre per damunt dels 1.400 metres d'altura, per la qual cosa, ens vam permetre el luxe de fer-la en el mes de juny.

Tant per la vegetació (sabines rastreres en les zones més altres) com pel paisatge de suaus vaguades, valletes, sendes i pistes, l'excursió és molt recomanable. Les vistes es poden gaudir des dels dos grans cims del recorregut, La Salada i el Puntal, però també des de punts intermijos. També l'excursió és molt recomanable per la presència humana dispersa en alguns corrals abandonats (corrals de Valero, Montesinos, Pampasiempre), i també restes de la Guerra Civil en forma de trinxeres i nius de metralladora. Dalt del cim i durant la baixada vam trobar prou restes de llandes de conserva, fins i tot el que creiem que era una bomba (vore la fotografia).

Sant Francesc d'Assís del Molar (Elx) és un nucli del qual sols resta l'església, ara convertida en un corral

L'antic poblat de Sant Francesc d'Assís, creat per a la colonització de terres pantanoses en la segona meitat del segle XVIII va estar a la part oest de la Serra del Molar d'Elx. De l'antic nucli de població únicament queda l'edifici del que va ser l'església, d'estil neoclàssic, i que ara es troba reconvertida en un corral de bestiar. Els motius pels quals s'abandonà el lloc són el mal drenatge d'aigües, el que provocava que la zona s'empantanara contínuament malgrat les obres de desecació que s'havien fet. A finals del segle XIX el lloc ja estava deshabitat i els pobladors s'instal·laren en el que ara és el nucli de la Marina, a la part est de la Serra del Molar. Àngels, Bernat i jo el vam visitar l'octubre de l'any 2008, després d'un viatge d'uns dies per la ciutat d'Alacant.

L'Algepsar ("yesar" en castellà) del vell Domeño (fotografia cedida per Pedro Gaspar Asensi i Creative Commons)

Els algepsars de Domeño es troben enfront del Salt d'Aigua. Reproduïsc la indicació de Pedro Gaspar Asensi per arribar-hi. Aprofite per donar-li les gràcies per la fotografia que ha cedit al blog. La indicació diu: "Los yesares de Domeño,se encuentran enfrente del Salto de Agua,al otro lado de la carretera. Se llega por carretera.Pasas el desvio de Loriguilla viejo, cruzas el puente de la rambla y la primera entrada a la derecha,te lleva junto a un area recreativa y continuando un poco mas adelante verás los edificios medio derruidos de los yesares.

La fotografia, com les altres de Pedro estan sommeses a la llicència Creative Commons (link ací). D'altra banda, si voleu conéixer més fotografies d'esta persona interessada en documentar aquells llocs que d'alguna forma estan abocats a desaparéixer, o amenaçats, podeu fer-ho en: http://www.panoramio.com/user/39725. Les fotos, com voreu, són magnífiques. L'objectiu de l'autor és donar a conéixer estos llocs, per a una major consciència de conservació.

Les hortes del vell Domeño vistes des del campanar de l'església l'any 1985 (fotografia de Joan Manuel Bullón)

Joanma Bullón, des de la comarca dels Serrans, ens envia una fotografia de Domeño que correspon a l'any 1985, quan el poble ja estava abandonat. Correspon a una vista des de dalt del campanar. A banda de les teulades de les cases, es pot apreciar la vega on estaven els horts del "Domeño viejo", com es deia el poble. Moltes gràcies a Joanma Bullón. Ja sabeu que si voleu col·laborar enviant algunes imatges, podeu fer-ho a l'adreça agustihernandez@hotmail.com

Domeño abans i després de la seua desapació física l’any 2001 (gràcies a les persones que han cedit fotografies)

Com un fantasma, un esperit trist i desolat abandonat a la seua sort enmig de la vega dels rius Túria i Tuéjar. Així era el Domeño (Domenyo en valencià) que moltes persones vam conéixer durant unes dècades a la vora de la carretera d’Ademús. Però abans d’este Domeño que va morir definitivament l’any 2001 en ser enderrocat, va existir un poble amb vida. Domeño estava a la comarca dels Serrans, abocat a un espai d’hortes que formava un vergel enfront de les primeres cases.

L’embassament de Loriguilla es va planificar com a contraembassament del de Benagéber (en el seu moment conegut com “del Generalísimo”) i per controlar la torrencialitat del riu Tuéjar i els seus afluents. Este embassament va condemnar a la desaparició els pobles de Loriguilla i Domeño.

El nivell màxim de la presa de Loriguilla estava per davall del nivell de Domeño. És a dir, abans l’aigua botaria la presa o esta s’enfonsaria que Domeño seria inundat, però l’eventualitat de la desaparició d’una de les fonts de riquesa del poble com les hortes, l’anul·lació de les comunicacions, i també l’existència d’aigües estancades al costat del nucli de població, feren inviable el manteniment. El poble va ser expropiat i la gent va anar a Marines Nou i el nou Domeño, entre els anys 70 i 1984.

El nou Domeño es va construir en terrenys llavors del terme municipal de Llíria, la Masía del carril, situats a la vora de la mateixa carretera d’Ademús, entre Llíria i Casinos, és a dir, uns 25 kms més prop de València. Prèviament, este lloc ja havia acollit desplaçats del municipi de Benaixeve.

A diferència de Bel (la Tinença de Benifassà) o Campos de Arenoso, que van perdre la seua municipalitat, Domeño la va mantindre, i va conservar el seu terme municipal originari, tot i que este procés administratiu va ser posterior al desplaçament de la població.

No obstant, el nou nucli de població poc té a vore amb l’antic. Es tracta d’un poblat planificat, amb carrers rectilinis, on l’únic record de l’antic Domeño són el nom d’alguns carrers, moltes fotografies, alguns testimonis com un vídeo grabat en la década dels 60 en plenes festes, i sobretot la memòria i el record de gran quantitat de persones.

Des del moment en què es va buidar fins a l’enderroc, el poble va patir un procés de degradació continuada. Les cases expropiades eren visitades per un gran nombre de curiosos, l’església i el cementeri profanats, la vega del riu convertida en una zona d’acampada a vora carretera... I mentrestant, Domeño anava caient, fins que es va decretar l’enderrocament de les ruines, per evitar qualsevol situació de perill per als nombrosos visitants.

Hui quan passes per allí, queda un gran silenci sobre el paisatge. Eixe mateix esperit trist i desolat abandonat a la seua sort que va ser fins a l’any 2001, es passeja hui pel triangle format entre el cementeri, el castell i unes poques pedres falcades en la muntanya que són el testimoni del contrafort d’algunes cases. La resta, ja és història. El vell Domeño ha desaparegut dels mapes.

Fotografies: (gràcies a Pepe i Asun d’Alboraia, José Manuel Almerich, Jorge Fontestad Ruix). (De dalt cap a baix). Domeño a meitat dècada dels 90 (J.M.A); l'espai on va estar Domeño, amb l'embassament buit; fragment d'un cartell turístic situat a la zona, amb el poble buit i l'embassament ple; l'embassament ple sense el poble (J.M.A); la família de Pepe i Asun caminen per Domeño; Jorge Fontestad i amiga a Domeño; Domeño des del castell (J.F); la família de Pepe i Asun a Domeño i a la vega del riu; cementeri de Domeño; Àngels al castell de Domeño; mirant el lloc on estava Domeño i caminant per eixe mateix lloc; església del nou Domeño.

El llibre "La vall de Vernissa. A propòsit d'un ecomuseu" ens parla del despoblat morisc del Rafalet de Bonamira, actualment destruït

La present publicació, editada per l'Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni i l'Ecomuseu Vernissa Viu, ens acosta a la vall de Vernissa, un espai integrat dins la comarca de la Safor i format per cinc municipis: Alfauir, Almiserà, Castellonet de la Conquesta, Llocnou de Sant Jeroni i Ròtova. La publicació ha sigut coordinada per Jordi Puig, Rebeca Pascual, Xavi Ródenas i José Maria Peiró.

En ella es descriu el paisatge de la vall, i dins d'ell, tots els elements que el conformen: les sendes de l'aigua, les fonts, les principals fites de la història, unes rutes per la comarca, dues propostes de l'ecomuseu... Al llibre també es parla del Rafalet de Bonamira, un poble morisc antecessor de l'actual Llocnou del qual l'autor de l'article aporta fotografies, i que va ser tristament destruït l'any 2001.

La foto superior, cedida per a este blog i propietat de Rafael Garcia Mahiques (moltes gràcies) mostra la granja dels frares jerònims de Sant Jeroni de Cotalba. Es pot observar el mur de la granja, o residència estival, original, situada al llogaret de Rafalet de Bonamira, els habitants del qual van haver d'abandonar per ordre dels frares jerònims. La resta de la casa és una reconstrucció del segle XVIII o XIX.

Bujalcayado, un poble de Guadalajara pràcticament en runes, on només viu un habitant (vídeo d'Antena 3)

Bujalcayado és un poble de Guadalajara on només viu un habitant (vore el vídeo d'Antena 3 TV en la següent direcció: http://www.antena3noticias.com/PortalA3N/noticia/sociedad/Bujalcayado-pueblecito-tan-solo-habitante/8085848). Quan Àngels i jo el vam visitar, l'any 2008, vam poder apreciar com s'estan reformant algunes cases, però, com la majoria estan abandonades i en runes. La província de Guadalajara, sobretot la part més pròxima a l'Aragó, pateix una forta despoblació, fruit també d'un clima extremat. La zona més pròxima a Madrid, i la Serra Nord, està patint un fort procés de rehabilitació de vivendes. Podeu consultar més informació sobre este poble a la magnífica web "Pueblos Abandonados".

Dos exemples d'un fort impacte ambiental en el Paisatge: el Solano de la Vega (Terol) i el Algarrobico (Almeria)

El paisatge és una barreja harmònica entre natura i cultura. Per tant, una representació concreta de la forma de ser de les persones que habiten cada territori. Hi ha zones mixtes (un exemple podrien ser les àrees suburbanes) on es dóna una barreja, com per exemple alguns espais de l'Horta de València que podríem dir que no són ni carn ni peix.

Però el més impactant és la presència, en entorns concrets, de construccions que distorsionen totalment el conjunt i on el paisatge s'ha degradat de forma molt important i s'ha perdut la identitat que el paisatge hauria de representar. Crec que les fotos que vos aporte són dos bons exemples. La primera es refereix al litoral d'Almeria, amb la presència del famós hotel "El Algarrobico"; i l'altra és la urbanització del Solano de la Vega, en el municipi d'Alcalà de la Selva, a Terol.

El primer està situat a una zona de litoral on les muntanyes arriben fins a tocar la mar; i el segon està a una zona d'antuvi masovera, situat molt a prop de les pistes d'esquí de Valdelinares. Són, entenc, dos exemples del que mai s'hauria d'haver permés, per l'important impacte ambiental. El Algarrobico està en procediment judicial (vore per exemple ací, article del diari El País), mentre que la urbanització del Solano ja està acabada fa anys.

El lloc deshabitat i en runes de La Nava (Castielfabib) i el paisatge un dia de pluja

La Nava (Castielfabib) està situat a més de 1.200 metres d'altitud sobre el nivell de la mar. No hi viu ningú, sinó que estem en un grup prou gran de corrals buits i la majoria d'ells en ruines. En esta zona de la comarca del Racó d'Ademús hi ha altres nuclis també deshabitats, en paisatges de gran bellesa. La Nava està molt a prop de l'aldea de Arroyo Cerezo, el lloc habitat situat a més altura del País Valencià, a més de 1.300 metres d'altura. Entre els llocs deshabitats pròxims em referisc a Tóvedas de Arriba i de Abajo, per citar un exemple. I també recomane fer una visita, ja situats en la mateixa comarca, als nuclis de Castielfabib i de Vallanca. La foto que encapçala el blog és d'Àngels caminant cap a La Nava.

Les masies deshabitades de l'Alcalatén, en este cas el mas de la Torreta de Foios (Llucena)

L'Alcalatén és una comarca variada. Des de les planures de l'Alcora, ciutat industrial i ben comunicada, fins a les cotes més altes dels termes de Vistabella o Xodos, amb el cim del Penyagolosa i els seus 1813 metres, trobem un desnivell de més de 1.500 metres. Un continu d'ocupació humana del territori que ha sobreviscut fins als nostres dies, i que forma un paisatge molt humanitzat. La foto mostra un dels masos de Llucena que em va cridar l'atenció, el de la Torreta de Foios. Malgrat estar situat relativament prop de la carretera Llucena-Castillo de Villamalefa, està deshabitat. Prop, el mas de Foios, està habitat.

El mirador del Mas d'Olària, a 1.075 metres (Llucena, l'Alcalatén)

És un lloc des del que es pot contemplar la immensitat d'un paisatge profundament humanitzat. A 1.075 metres d'altura sobre el nivell de la mar, des d'ell divisem la vall del riu Llucena i tots els masos que esgraonen el desnivell, des dels cims pròxims a la pista del Contador fins al llit del riu, i en les serres posteriors, aquelles que van conéixer el foc fa dos estius. A esta zona de la comarca de l'Alcalatén hi ha grans vistes, com les que es poden apreciar des de la mirador de la Talàia, el Mas de la Costa o des del Mas de la Fos, algunes d'elles ja publicades a este blog.

La Cartoixa de Porta-Coeli en la Serra Calderona (edifici començat a construir al segle XIII i habitat per l'ordre cartoixana)

La Cartoixa de Porta-Coeli, en la Serra Calderona, està situada en un paratge de gran bellesa dins del terme municipal de Serra. La primera pedra de l'edifici va ser colocada a finals del segle XIII, i després de la Desamortització, va ser rehabitat per l'ordre cartoixana l'any 1944. Estem en un paisatge de gran bellesa que va conéixer el foc en la dècada dels anys 90, i on, a més, molt a prop podem trobar el xalet de La Pobleta, on durant la Guerra Civil va viure el president Manuel Azaña.

Les vistes de la cartoixa són molt diverses. Una d'elles, la que tenim ací, és des del mirador de Mireia, molt a prop del vèrtix de Rebalsadors, una de les millors talàies de la Serra Calderona. En el link teniu les fotos facilitades per la pròpia ordre religiosa.

El llibre "Camins i paisatges de Vilafranca" de Diego Ripollés i Sergi Monfort

Tinc a les mans un magnífic llibre, "Camins i paisatges de Vilafranca", obra de Diego Ripollés i Sergio Monfort, que vaig adquirir en una de les nostres estades a l'Alberg La Parreta de Vilafranca. El llibre és referit al terme municipal de Vilafranca, i abasta una gran varietat de paisatges diferents, com els que podem trobar a este municipi castellonenc. Des de cims (Picaio, Montllats, Tamborero...), fins a vega de riu, barrancs, zones masoveres, llocs com el Pla de Massorro, que són un museu de pedra en sec a l'aire lliure... El llibre replega 20 itineraris (amb alguna incursió en municipis limítrofes) i un apartat d'informació pràctica. Enhorabona per este gran treball.

Masos entre Montanejos i Cortes de Arenoso (o la més bella expressió de la combinació entre natura i cultura)

Les fotos corresponen al Mas de Los Molares i al Mas del Aceite, en la zona situada entre Montanejos i Cortes de Arenoso. En la foto 3, amb les runes en primer plànol, podem veure de fons el Cabezo de las Cruces, quart cim valencià més alt.

Vau queure com la fulla de l’avenir,
a glops molt lents,
vosaltres, bocí d’eternitat que sou,
rosa i runa d’un temps mort.

Exposició sobre Els Neveros i les orxateries a les Alcubles (remés per Las Alcublas asociación cultural)

L'exposició està organitzada per Las Alcublas asociación cultural i se celebrarà del 6 al 9 d'agost, els dos inclosos, en la Casa de la Cultura d'Alcubles. L'exposició tracta sobre el comerç de la neu, molt important en els segles XIX i XX i del fenòmen migratori cap a la ciutat de València, de dones alcublanes, amb les seues experiències i anècdotes.

El llibre "Cumbres y parajes del Alto Palancia" de Luis Gispert Macián

"Cumbres y parajes del Alto Palancia" es un magnífic llibre de Luis Gispert Macián (el seu blog és www.senderismogispert.blogspot.com). El llibre està publicat per l'Ajuntament de Sogorb i és una guia apta per a conéixer les muntanyes i paisatges d'esta comarca valenciana. L'autor ha preparat 23 itineraris a peu, que inclouen rutes per les Serres del Toro, Calderona i Espadà, a més de La Bellida, Santa Bàrbara (Pina) o la zona muntanyosa pròxima a Begís.

Cada ruta incorpora la descripció de l'itinerari, de forma molt completa. A més, inclou una sèrie de dades com el terme municipal en què estem, l'atura, el desnivell, el temps estimat, el punt de partida, l'accés, observacions i cartografia. També hi ha nombroses fotografies que ens permeten situar-nos, i un plànol amb cada ruta.

El llibre és una magnífica ocasió per acostar-nos a conéixer esta comarca situada tan a prop de les ciutats de Castelló i de València. Jo l'he utilitzat en diverses ocasions, la última per a fer l'excursió tres, "De la Salada al Puntal del Agrillar", este últim, cim de la comarca amb els seus 1.616 metres d'altura. Vos el recomane, us ajudarà en la ruta. Enhorabona a l'autor i a l'Ajuntament de Sogorb per recolzar iniciatives com esta.

Pobles i nuclis deshabitats de Castelló (nuclis de Villahermosa, Alcudia, Portell, la Todolella, l’Alcora, Begís o Morella)

Les comarques de Castelló són sempre una caixa de sorpreses per a l’excursionista que cerca documentar el paisatge i la vida quotidiana del món rural als nuclis, masos i aldees. Bibioj (Villahermosa), Jinquer (Alcudia de Veo), Les Alberedes (el Portell de Morella), La Saranyana (La Todolella), El Rotgle (l’Alcora) o el Mas de Costa (Llucena), Arteas de Arriba (Begís) o La Fàbrica Giner (Morella) són alguns nuclis de població que ara estan deshabitats, però que durant el segle XX van tindre vida. Hi ha centenars més, com es pot vore al llibre Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit.

El paisatge (el territori percebut) que els acompanya ha canviat molt. Tenim nombrosos testimonis fotogràfics de principis i meitat de segle que ho corroboren. La Serra d’Espadà que va viure la Guerra Civil estava quasi “pelada”. Les fotos de Sarthou Carreres d’algunes zones de l’Alcalatén, al primer terç de segle, dibuixen un paisatge molt humanitzat i conreat. En l’exposició de pobles abandonats del Museu Valencià d’Etnologia “Pobles abandonats, pobles en la memòria” (que ara està al Museu de Belles Arts de Castelló) hi ha imatges de Bibioj en 1956, habitat i amb les muntanyes desforestades. El paisatge que envoltava el mas de Costa, pels anys 70, era relativamente diferent al de hui, i ho seria més si no fóra pels incendis. Campos de Arenoso (incorpore un nou link sobre Campos), en la fotografia dels anys 70 que presideix l’exposició, estava envoltant de muntanyes sense vegetación, molt diferent al paisatge de hui, encara que el nucli està submergit i fon enderrocat. En este mateix blog hi ha fotos antigues, amablement cedides, de Campos de Arenoso, on es veu com era este lloc desaparegut, i com era el paisatge que l'envoltava.

Algunes publicacions també ens ajuden a conéixer eixa altra cara del paisatge. Els llibres de Ricardo Muñoz Badía incorporen fotografies de la dècada dels 80, quan eixe Castelló interior era un retrat íntim d’un paisatge solitari, buit, erm, deixat. Encara no havia retornat gent de les ciutats. Recorde en eixe llibre la foto de les dones del Molinell (Culla) llavant la roba. Quan Àngels i jo vam anar a eixe mateix escenari, anys després, l’espai estava intacte. Muñoz incorpora algunes fotos antigues, per exemple les dels voltants de Villahermosa. Què diferent que era llavors!

També hi ha les publicacions que ha fet la Diputació de Castelló. Són una gran aportació. “El Boixar. Identidad como pueblo”, “Mosquera. Etnologia de un paisaje rural de la Sierra de Espadán”, “Masovers i pobletans de Culla”, “Masos de Morella”, “Problemática de un núcleo rural valenciano (Serra d’Engarceran)” o “Borriol. Historia y población”. No els podria citar tots. Hi ha molts i són molt interessants. Vos recomane que aneu al Servei de publicacions i els mireu. Això sumat a altres esforços editorials significatius, individuals o publicats en editorials com Antinea: “El Maestrazgo Carlista” és una bona obra. O “Arteas. Historias y leyendas” de Miguel Máñez. A més de “Camins i paisatges de Vilafranca” o “Els masos de Rossell”, entre altres moltíssimes més.

Al capdavall, és un esforç col·lectiu d’un poble per mostrar-se com és, partint del seu present, i mirant cap al futur, amb les arrels ben presents. En eixos llibres sí que es pot observar ben clarament que el paisatge ha canviat, i la societat també. I molt. Gràcies a aquelles persones que van donar forma al territori i el van modelar a la seua imatge i semblança, i quan el van deixar, ens el van llegar en forma de paisatge per tal que arribara als nostres dies com el podem vore. ¿Vos animeu a enviar-me fotos per penjar-les al blog i comparar el paisatge de Castelló al llarg dels anys? agustihernandez@hotmail.com